Benvingut al món, Hernán

“Com afrontar la maternitat” 

Començaré aquest article amb una història escrita al S.XIV per l'Infant Don Juan Manuel que es titula "El conde Lucanor". Els relats de dita obra es poden consultar al següent link:

http://es.wikisource.org/wiki/Conde_Lucanor

adrianherz

Tracta la història d'un pare, el seu fill i el seu ruc. Tots tres tornaven del camp, de donar de menjar els seus animals. El pare anava assegut sobre el ruc, mentre que el fill l'acompanyava caminant al costat. En passar pel primer poble, van escoltar com una senyora li deia a una altra: "Mira aquells dos, el pare pujat al ruc, mentre que el pobre nen ha d'anar caminant... Li hauria de donar vergonya a aquest home..." En escoltar el comentari, el pare i el fill van decidir, abans de passar pel següent poble, intercanviar els seus llocs. De manera, que el nen aniria sobre el ruc i el pare caminant, juntament amb ells. I van reprendre el camí... 
                                                                     
Encara no havien arribat al següent poble quan, pel camí, es van creuar amb un pelegrí que, en veure'ls, no va poder evitar comentar en veu alta: "Quines coses a veure!! Què trist que un nen tant jove faci caminar al seu pare ancià, mentre ell gaudeix del paisatge pujat al ruc..." El pare, en escoltar el comentari del pelegrí, va decidir seure amb el seu fill sobre el ruc. I així van seguir el seu camí... 

Justament quan estaven a punt de creuar el poble, es van trobar un cura que els va fer parar i els hi va preguntar amb to d'acusació: "No els hi fa vergonya? Pobre animal!Què mandrosos i cruels, anant ben còmodes pujats a sobre el pobre animal que no pot amb la seva ànima!". el pare i el fill, davant aquesta acusació, van baixar ràpidament de l'animal i continuaren el camí tots dos a peu, al costat del ruc. Així van entrar, finalment, al seu poble...

Un cop arribats a la Plaça Major, es van adonar que hi havia un grup de persones que els assenyalaven mentre reien. Quina va ser la seva sorpresa quan, en acostar-se al grup, van descobrir que el motiu de la burla i els riures eren ells mateixos: "Mireu a aquests dos!! No es pot ser més babau!! Van els dos caminant, tenint un ruc on pujar! I l'animal tan fresc!".

La moralitat d'aquesta història sembla molt evident i normalment tots pensem que tenim molt clara... En aquesta vida millor fer el que un cregui correcte, perquè si escoltem el que diu la resta les nostres esquenes es poden resentir, potser perquè cadascú té la seva opinió o visió de la realitat...

Aquesta moralitat hem fa pensar en l’experiència davant la maternitat per primer cop... Quan saps  que seràs mare, agafes la notícia amb tota la il·lusió del món, encara que també amb tots els dubtes i les pors del món. Ningú t’avisa d’això, arriben de cop! Quan arribes a casa amb una personeta més i tot canvia... Hàbits, horaris, la relació amb la parella... 

Tot això arriba i ho pateixes... o no... Però comences a rebre indicacions, consells, opinions de tothom... De tot arreu... Tothom sap...I sembla que més que tu!

“Com és que no li dones el pit? És el millor...” “Així li dones el pit? A demanda? Es dona cada tres hores...” “Encara li dones el pit? No hauria de prendre el biberó?”

O...

“Així s’adorm? Als braços... Ui si s’acostuma...” “El deixes plorant a la bressol perquè s’adormi? Això el pot traumatitzar...” “No dorm sol a la seva habitació? Se l’ha d’acostumar de ben petit!” “Si no dorm amb tu al llit i el deixes plorar el traumatitzaràs!”

O...

“Tot això menja? És molt no?” “Només menja això? No és poca quantitat?” “Hauria de menjar ja tot amb sal i amb sucre!”

Etc, etc, etc...

I tu, que mai has estat mare abans, que ho vols fer el millor possible i donar el millor al teu fill/a, comences a dubtar  o a estar cansada de sentir com tothom és expert/a... I pots acabar fent bogeries,  com portar el ruc a les teves esquenes...

Benvingut al món

Amb aquest escrit, el que vull transmetre és un missatge de tranquil·litat... No hi ha respostes correctes, no hi ha blanc o negre, no hi ha totalment bé o malament... La maternitat i, la vida en general, no és sempre un extrem o l’altre, hi ha intermedis i cadascú pot tenir el seu criteri segons el moment, les creences o les vivències. Com a mare fas les coses de la millor manera possible perquè ho fas amb tot l’amor del món.

Quan ets mare dones el millor de tu, amb amor i amb tota l’estima possible... Així no pots fer-ho malament. Segueix el teu instint, el teu criteri, les teves creences... Escolta amb el cor i observa el teu petit, elI sap transmetre el que necessita i com ho necessita. 

I que sigui la resta qui porti el ruc a les seves esquenes...